Últimas entradas

viernes, 16 de marzo de 2018

LA REPÚBLICA JA NO TÉ MARXA ENRERE

Una veritable bomba. Llegiu-la sencera i la comentem. Sembla que la República es posa en marxa, tot i que intentaran aturar-la, ara començo a entendre per què tant de silenci i tanta sensació de 'no està passant res'. 



Per: Redacció - 04.03.2018 22:00

Fa deu dies que les visites que el president Puigdemont rebia fins ara en un hotel de Brussel·les es desplacen a Waterloo. En aquest municipi de la Valònia francòfona, al carrer dels Advocats, hi ha la famosa casa que es va dir que havia de ser el domicili de Puigdemont a Bèlgica. Ho és, ell hi resideix. Però és molt més que això, com comproven les visites en molts casos amb una mica de sorpresa. Els qui hi treballen en diuen ‘la Casa de la República’. Aquest és el primer impacte que reben els visitants.

Aquests darrers dies hi ha desfilat des d’un grup de batlles fins a periodistes de diversos mitjans i països, científics o artistes, passant per diputats i representants polítics de tota mena, que observen amb curiositat la nova realitat que és el Consell de la República. Quan Puigdemont va anunciar a final de la setmana passada que proposava Jordi Sànchez per a presidir la institució autonòmica, havia comunicat abans que era l’hora de començar a bastir a Bèlgica ‘les institucions de la República Catalana’, la que es va proclamar el 27 d’octubre.

I la primera n’és la seu. Quan els visitants accedeixen a l’edifici, la primera sorpresa és descobrir que allò no és una casa sinó una oficina. Quan passen del rebedor a la sala de reunions que hi ha a la primera planta, tothom observa que hi ha gent, de vegades també alguns consellers a l’exili, treballant en diverses taules. Són els qui podrien definir-se com els primers ‘funcionaris’ de la república, encara que aquest no és el seu règim laboral, com és obvi. Són treballadors contractats i per les seves mans ja passen els projectes que han de fer que, com a molt tard, mig any després de la proclamació de la república comenci a prendre cos en una estructura real que Carles Puigdemont ha dissenyat amb els altres consellers i el seu equip i que ha validat amb tots tres partits independentistes i amb les associacions cíviques.


Per arribar-hi, però, han de saltar el setge de les càmeres dels mitjans espanyols. Segons que afirmen, un bon nombre d’agents del CNI i de la policia espanyola es dediquen a entorpir el treball i a intentar obtenir tota la informació possible, no sempre per vies regulars.

Un govern a l’exili gràcies a l’Europa de les llibertats

El president de la Generalitat ha definit l’estructura com ‘un govern en l’exili’. Però ha matisat que no ho és en sentit tradicional gràcies a l’Europa de les llibertats que s’ha construït les darreres dècades. Els sis polítics que ara mateix s’hi troben (ell, les conselleres Ponsatí i Serret, els consellers Comín i Puig i la líder de la CUP Anna Gabriel) són ciutadans lliures a tots els efectes. Espanya no s’ha atrevit a reclamar-los, conscient que les justícies europees no atendrien la petició per ser una causa indigna d’un país democràtic. La retirada de l’euroordre va posar damunt la taula la magnitud del problema que té l’estat espanyol. En el cas de l’exili a Suïssa d’Anna Gabriel ja ni tan sols se n’ha demanat l’ordre de crida i cerca. El resultat, paradoxal, és que els membres d’un mateix govern van a parar a presó si romanen a l’estat espanyol (com el vice-president Junqueras i el conseller d’Interior Forn) mentre que si fan ús de la seva llibertat de circulació europea, de la seva condició d’europeus, aleshores poden viure en llibertat i bastir un govern que representi la legitimitat emanada de les eleccions i interrompuda a l’interior pel cop d’estat aplicat via l’article 155.

A l’anomenat ‘espai lliure de Brussel·les’, doncs, l’encara president de la Generalitat i el seu govern es disposen a desplegar de forma immediata les estructures que han bastit i negociat fins ara. Un govern i un parlament en l’exili que tindran com a missió posar contra les cordes l’estat espanyol des del punt de vista jurídic i diplomàtic i intentar liderar les accions d’aquesta majoria de ciutadans de Catalunya que va votar per la independència al referèndum d’autodeterminació i a les eleccions convocades il·legalment per Mariano Rajoy.

En una entrevista a The Guardian divendres passat, Puigdemont deia que el Consell de la República no era clandestí i que el seu gabinet preferia treballar en un espai lliure sense amenaces ni pors i que des de Bèlgica podran actuar sense els problemes que imposa la policia i la justícia espanyoles. Afegia que el consell ha de representar la diversitat del país, raó per la qual ‘també tindrà representació de les comunitats locals i de les associacions’. Repetia també un lema que els darrers mesos ha estat el centre de les seves reflexions: ‘ens hem de moure del vell model del govern “per a la gent” a un sistema nou que és el govern “amb la gent”‘. Per això els preparatius dins la Casa de la República tenen molt a veure amb les noves tecnologies i l’exemple estonià. El país bàltic ha creat un entorn virtual que li permetria funcionar com un estat independent en cas d’invasió russa, projecte que la Generalitat ja fa temps que estudia i que el govern a l’exili agafarà com a model.

El disseny previst en principi i que els dies vinents prendrà cos passa per la creació de dues institucions: el Consell de la República i l’Assemblea de Representants. El Consell de la República serà el govern a l’exili i els partits han acordat que tindrà cinc membres, dos de Junts per Catalunya, dos d’Esquerra Republicana i un de la CUP. El Consell es reunirà cada setmana i es coordinarà políticament amb el govern de la Generalitat, que si acaba per formar-se mitjançant un acord dels grups independentistes, reconeixerà formalment la primacia del Consell Republicà a l’hora de marca les iniciatives polítiques.

Pel que fa a l’Assemblea de Representants, aquesta serà l’equivalent al parlament a l’exili, encarregat com qualsevol altre del control de l’executiu. L’Assemblea de Representants comptarà amb els diputats dels partits independentistes que ara representen la majoria del parlament autonòmic però hi sumarà representacions dels ajuntaments i de més institucions, amb la voluntat de constituir una institució nacional catalana de gran representativitat. Tant el Consell com l’Assemblea es reuniran generalment a Brussel·les però no es descarta que sobretot la darrera pugui reunir-se també a Catalunya, cosa que causaria un nou maldecap a les institucions espanyoles.

Unes institucions privades per no quedar atrapats per l’estat espanyol

Formalment les dues institucions seran institucions privades, per tal de no acabar atrapades a la teranyina legal que l’estat espanyol vol bastir. Políticament, la seva actuació pública serà coberta per la mateixa Generalitat, que incorporarà les decisions preses pel consell en la mesura que els resulti possible de forma legal. El consell, però, escaparà de la repressió espanyola i podrà assumir tasques que no es podrien dur a terme altrament, com és el cas de les delegacions catalanes a l’exterior. Amb el 155 és evident que continuaran prohibides pel govern espanyol però es podran activar des de l’espai lliure de Brussel·les pràcticament amb el mateix format que havien funcionat fins ara.

A Brussel·les també es pilotarà la redacció de la Constitució de la República a partir d’un ampli moviment de discussió popular que replicarà experiències com la de la Constitució d’Islàndia. De nou, el fet de ser formalment una entitat privada permetrà al govern català a l’exili de fer fins i tot dins Catalunya coses que la repressió exercida pel tribunals a les ordres de Mariano Rajoy no permetria.

I en aquest sentit, la connexió entre el Consell de la República, el govern autonòmic i els dos milions de votants independentistes permetrà un qüestionament constant dels fonaments de poder de l’estat espanyol a Catalunya. El Consell i l’Assemblea fomentaran alternatives perquè els ciutadans catalans puguin evitar la necessitat, avui gairebé impossible de driblar, de tenir els estalvis en bancs que col·laboren amb la repressió, per exemple. Però també es propiciarà una democràcia electrònica que permetrà a la Generalitat, per exemple, de fer consultes telemàtiques a través de la xarxa per esquivar la legislació espanyola. En realitat, el concepte va més enllà de la democràcia electrònica, com es coneix tradicionalment, i s’endinsa a la democràcia coneguda com ‘activa’, reprenent les idees de radicalitat democràtica que subscriu Puigdemont a l’entrevista amb The Guardian.

El finançament del govern en l’exili, en conseqüència, serà també completament privat i es durà a terme a través d’un fons que serà obert a la participació de la ciutadania i que serà absolutament transparent. Tothom qui vulgui, podrà contribuir al manteniment d’aquestes dues institucions que no esperen, però, necessitar d’una quantitat gran de treballadors. Les tasques de gestió del dia a dia romandran en mans del govern autonòmic i el govern en l’exili es concentrarà en les operacions que el govern espanyol pugui prohibir de fer al govern autonòmic, sobretot des del punt de vista legal i de la internacionalització de la causa.

Una complicada patata calenta també per a la Unió Europea

El naixement oficial del govern català a l’exili ha estat rebut amb displicència pel govern espanyol de cara enfora, però les reaccions i la virulència dels atacs que ha generat posen de relleu la gran preocupació que desperta a Madrid.

De fet, les últimes setmanes els conflictes oberts per Espanya amb diversos membres de la Unió Europea han pujat de to. Fonts del govern espanyol van arribar a insinuar que podrien fins i tot arribar a trencar relacions diplomàtiques amb Bèlgica fonts, una amenaça abans mai vista. El seu ministre d’Afers Estrangers, Dastis, es va referir a Suïssa amb els mateixos termes quan Anna Gabriel va anunciar la seva voluntat de quedar-s’hi. La retirada del plàcet diplomàtic al cònsol de Finlàndia a Barcelona la setmana passada és la quarta que motiva l’estat espanyol pel conflicte amb Catalunya. Ara, aquesta vegada ja ha estat contestada per la totalitat del cos consular a Barcelona i per la mateixa ambaixada de Finlàndia. El debat ha arribat al parlament del país i el govern haurà de donar explicacions.

Rere el nerviosisme espanyol hi ha la consciència, cada vegada més assumida, que el procés judicial contra el govern català és un error de conseqüències monumentals. Viola tots els principis de la separació de poders i el dret d’un judici just. A més, l’empresonament de membres del govern i la creació d’un altre a l’exili dins la Unió Europea provoca un problema greu de definició a la mateixa Unió. La UE ja té moltes dificultats per explicar com és que Hongria i sobretot Polònia porten a terme polítiques que contravenen les lleis europees i els principis democràtics més elementals. Que això no passa només a l’antic bloc de l’est i que un estat occidental com és Espanya es comporta també amb un total menyspreu de la separació de poder i els drets civils complica i molt la situació de la Unió.

El permís que en el seu moment va atorgar la UE per a aplicar de manera completament extralimitada el 155 ha tingut com a conseqüència un retrocés de les llibertats no només a Catalunya sinó al conjunt de l’estat espanyol i els escàndols comencen a ser difícils d’amagar. La censura d’una exposició artística a ARCO perquè hi havia obres que feien referència als presos polítics catalans ha fet la volta al món, com les condemnes a presó a dos músics, Valtònyc i Pablo Hassel, per les cançons i per haver fet unes piulades crítiques.

La setmana passada, per primer vegada, el president Puigdemont va reconèixer que s’havia equivocat el deu d’octubre en haver acceptat congelar la independència tal com li demanava en públic Donald Tusk. El govern català esperava que aquell gest fos seguit per una reacció de la Unió Europea per ajudar a trobar una solució política a l’evident problema constitucional que té Espanya. No va ser així sinó tot el contrari, encara que el govern català remarca que Europa és molt més que la Comissió Europea i posa de relleu la comprensió i el suport de països com Bèlgica, Eslovènia, Dinamarca, Irlanda o Letònia que ha permès al govern a l’exili de prendre consciència que Europa i l’espai de llibertat que ha creat és la solució del conflicte polític, encara que els actuals dirigents europeus siguin incapaços de veure-ho.

Per a l’estratègia del govern en l’exili, doncs, és fonamental demostrar fins a l’extrem més gran possible com és d’incompatible amb els estàndards democràtics europeus el comportament de l’estat espanyol. Amb la voluntat, evident, que arribi un moment en el qual el cost de justificar l’arbitrarietat totalitària de l’estat espanyol sigui molt difícil d’assumir per a Europa. I això es pot fer gairebé més fàcilment amb una casa situada a només setze quilòmetres de Brussel·les que no pas amb una Barcelona sotmesa a una repressió constant i indiscriminada.

No hay comentarios: