Últimas entradas

SÍGUENOS EN:

Síguenos en facebook Síguenos en Google+ Síguenos en Twitter Canal de youtube sígueme en Instagram

domingo, 11 de marzo de 2018

GRAU: "ESTIC SEGUR QUE SEGUEIXEN A PUIGDEMONT I SENSE ORDRE JUDICIAL"


Biòleg de formació, Jaume Grau (Barcelona, 1960) és el guionista del documental Las cloacas de Interior, produït per Mediapro. Però amb el documental censurat per totes les cadenes espanyoles no n’ha tingut prou. És per això que acaba de publicar el llibre Les clavegueres de l’Estat (Catedral, 2018). Amb la voluntat d’anar més enllà, s’endinsa encara més en la pudenta guerra bruta del Ministeri de l’Interior. I la situa en perspectiva històrica i geogràfica.

Grau vol tenir un agraïment especial pels periodistes de Público Patricia Lopez i Carlos Enrique Bayo, i pel productora Jaume Roures. “Sense ells, no hauria estat possible”, diu.

Jaume Grau les clavegueres de l'estat - Sergi Alcàzar
Què són les clavegueres de l’Estat?

Les clavegueres de l’Estat són aquells elements i organismes de l’Estat que treballen fora de la llei per a complir propòsits que els governants designen. Des que existeixen jerarquies i societats, el poder tendeix a protegir-se a ell mateix. Com amb les lleis naturals que el mateix poder es disposa creu que no en té prou, utilitza diversos elements que juguen fora la llei per garantir-se aquesta protecció. Per subsistir, però també per atacar els seus enemics, que és una altra forma de protegir-se.

N’hi ha a tots els països democràtics?
Sí, però no en la mateixa intensitat i mesura. Hi ha diferents latituds de democràcia. Les clavegueres en els països democràtics s’assenten tot sovint en els serveis d’intel·ligència. Però no són el mateix les clavegueres noruegues que les americanes, les franceses, les italianes o les espanyoles. No diguem ja les turques o les russes. Allà ja es confon l’Estat amb les clavegueres. La gran majoria de democràcies tenen clavegueres i les utilitzen.

Les espanyoles a quines s’assemblen més?

Els policies de tot el món mantenen contactes. L'FBI va instruir en el seu moment elements de la policia espanyola. I també hi ha hagut contactes amb la policia francesa. Intercanvien formes d'actuar. Allò que diferencia les clavegueres espanyoles de les altres és que ocupen, com si fos una taca d’oli, moltes estructures de l’Estat. Ho envaeixen tot. En els altres països estan més centrades en la tasca dels serveis d’intel·ligència. A Espanya hi ha com una comunió d’interès entre les diferents institucions: la magistratura, la Fiscalia, el Tribunal de Comptes, el Govern... I els que no pertanyen pròpiament a l'Estat, com determinats mitjans. Tots plegats conformen una famiglia. I no fa falta tocar la corneta perquè es posin d’acord, perquè ja ho estan.

Hi ha una línia de continuïtat entre règims?


No va haver-hi ruptura respecte la dictadura. Els elements que juguen en les clavegueres, principalment judicials i policials, tenen continuïtat en democràcia. No va passar com a Portugal, on va haver-hi una depuració democràtica. No van ser apartades persones implicades en delictes greus contra els delictes humans. L'any 77, el Tribunal d'Ordre Públic franquista, que actuava contra els adversaris polítics, va passar a dir-se Audiència Nacional. I els jutges que en formaven part van passar majoritàriament al nou tribunal, que és preconstitucional. I els tribunals militars van continuar exercint. El cas més sonat és el d'Els Joglars, però als noranta van jutjar persones que s'havien manifestat en instal·lacions militars per l'objecció de consciència.

I a la policia?


La Brigada Político-Social (BPS) tenia moltíssimes persones treballant. Per exemple, a Barcelona tenien el triple de membres que la Brigada Criminal. I aquests individus van continuar sense cap mena ni tan sols de reeducació. Això es veu agreujat per l'increment del terrorisme d'ETA. Primer l'UCD i després els socialistes van confiar en els elements de la policia franquista per perseguir ETA. Fins al punt que alguns importants càrrecs policials implicats en tortures van comandar aquesta lluita i fins i tot algun d’ells va participar en les converses d’Alger.

I es transmet més enllà?

L'Estat és una famiglia els membres de la qual no els hi fa falta que l'Estat sigui democràtic, sinó que hi hagi Estat. El president Rajoy és registrador de la propietat, el seu pare era jutge. El mateix passa amb militars, guàrdies civils i altres estaments de l'Estat, i barrejats entre ells. Aquesta aura de protecció s'ha vist, per exemple, en la poca atenció de les accions del terrorisme d'extrema dreta, tant per part de la judicatura com per part de la policia. Molts d'aquells crims encara estan per resoldre...
Com l'atemptat d'El Papus. És un exemple flagrant de quina és l’actitud de la magistratura. Malauradament va morir el conserge, però hauria pogut ser una carnisseria. En la interlocutòria el jutge va dir que part de la responsabilitat era de l’empresa editora, per no haver posat les mesures necessàries per controlar un paquet. Però hi ha altres exemples. Melitón Manzanas, un dels homes més foscos, sàdics i execrables que va donar el franquisme, va ser una de les primeres víctimes d’ETA. I malgrat les múltiples protestes, el Govern d’Aznar li va donar el tractament de víctima del terrorisme, amb tot el reconeixement que porta associat. En un moment en què cap víctima del franquisme havia rebut reconeixement.


Hi ha continuïtat de persones i pràctiques policials i judicials entre el franquisme i la democràcia.

Jaume Grau les clavegueres de l'estat - Sergi Alcàzar
Hi ha continuïtat de persones... Però també de pràctiques?
Sí. Citaré dos exemples. El primer és l’atestat policial, que durant el franquisme era definitiu. Un jutge no tenia per què dubtar d'allò que deia l’atestat, al marge que la confessió o les proves haguessin estat obtingudes sota tortura. Arribava a mans del jutge i aquella persona ja era condemnada si la policia considerava que era culpable. Això s’assembla al que està passant ara amb l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Els informes que la Fiscalia, a través dels òrgans policials, remet als jutges Llanera i Lamela són tan contundents que considera la culpabilitat provada. Això també passa als Mossos, quan l’altre dia van dir que havien detingut el responsable del crim de Susqueda. Haurien d’haver estat més curosos a l’hora de tractar la informació.

Hi ha una altra cosa curiosa. Durant el franquisme hi havia un compendi de lleis, que era el Fuero de los Españoles, en què se’t garantien uns certs drets. Però hi havia una altra disposició que deia que, en el cas que la unitat de la pàtria estigués amenaçada, els drets queien. És una mica el que està passant ara. En el moment en què aquest principi de la unitat es veu amenaçat, qualsevol dret d’un ciutadà pot ser ignorat perquè hi ha un bé superior. Aquesta mentalitat la tenen interioritzada fins i tot els policies més proclius a ser democràtics.


Què s’ha fet en nom d’aquesta unitat d’Espanya?

Pel que tenim constància, en nom de la unitat de la pàtria s’ha detingut arbitràriament, s’ha obert correspondència, s’han fabricat informes falsos contra persones destacades del procés, s’han enviat amenaces, s’han fet lleis ad hoc que han canviat el Tribunal Constitucional per combatre una opció política... No han deixat cap tecla per tocar dins l’Estat per tal de combatre les idees contràries. En aquest cas les independentistes, però també han fet una cosa semblant amb Podem.

L’Operació Catalunya és comparable amb els GAL?


No. Els morts i les tortures marquen una línia vermella que en aquest cas no s’ha creuat. Si volem que se’ns cregui, hem de ser justos. Els GAL representen un dels moments més execrables de l’Estat espanyol. No tant perquè s’agafessin elements parapolicials per a cometre diversos atemptats -que es va fer-, sinó perquè la idea del GAL era més perversa. Era protegir a partir d’uns grups suposadament fora de la llei l’acció il·legal dels cossos que actuaven dins la llei. Tortures i assassinats es podien encobrir com accions fetes per un grup terrorista. Però la persecució d'adversaris polítics amb conseqüències electorals és també d’una gravetat enorme, perquè conculca la igualtat davant les urnes.

En el llibre també repassa el maccarthisme. Hi ha punts de similitud?

Sí. Aquesta mena de caça de bruixes s’ha estès. Qualsevol persona sospitosa de ser procliu a la causa independentista pot ser perseguida. Durant la Guerra del Vietnam, la Casa Blanca preparava informes puntuals de tots aquells activistes i personalitats que estaven en contra la guerra. Aquells informes es feien per atacar-los públicament. Això s’assembla bastant a la manera d’actuar de les clavegueres aquí a Espanya, com va passar a França a finals dels noranta.


Els serveis policials espanyols poden semblar la TIA, però són sistemàtics i contundents.


Jaume Grau les clavegueres de l'estat - Sergi Alcàzar

Aquí hi ha un cabinet noir com el de Chirac per atacar adversaris?

Aquí existia una oficina que alguns dels comissaris que vaig entrevistar li deien la “Oficina Siniestra”. En el cas d’Yves Bertrand, que era l’home que li feia la guerra bruta a Chirac, tenia un despatx que treballava de forma bastant semblant al que feien aquí. S’ha de dir que de tota aquesta guerra bruta no ha actuat només contra polítics, sinó que de vegades també contra policies i contra ciutadans individuals. Ningú en un Estat que dona tanta màniga ampla està protegit contra les clavegueres.


Se sap qui és la x de l’Operació Catalunya?
Per mi és Rajoy. L’any passat va aprovar-se al Congrés el dictamen de la comissió d'investigació, que deia que s’havien destinat recursos humans i econòmics per anar contra adversaris polítics. Si ell no ho sabia, era el moment de fer una depuració i intentar esbrinar què havia passat. Com no ho ha fet, entenc que ell és el responsable màxim. El senyor Fernández Díaz deia que “el presidente lo sabe”. M’estranyaria molt que no tingués coneixement d’una operació d’aquestes dimensions. Però no hi ha només una x. Després hi ha altra gent, com el ministre Fernández Díaz, o persones properes, com Jorge Moragas i Alicia Sánchez Camacho.

La celebració de l’1-O va deixar en evidència les clavegueres?

No les clavegueres, però sí els serveis d’informació. Van ser incapaços d’aturar la celebració del referèndum. Per això després hi ha hagut retrets dins la policia. L’operatiu va ser ineficaç i va donar mala imatge. Els serveis d’informació de la policia i el CNI el dia 1 d’octubre van fer un absolut ridícul.


Per què jutges i fiscals, en lloc d’obrir diligències, han mirat cap a una altra banda?
Evidentment, hi ha hagut jutges i fiscals que han col·laborat perquè tota aquesta política pogués ser possible. Fernández Díaz deia que “la fiscalia te lo afina”. D’alguna manera els fiscals han anat escoltant el que deia el Govern espanyol. El 20 de setembre, el ministre Zoido parlava de “tumults”. I aquesta frase se’ls hi va quedar. Organitzar un referèndum no és delicte. Ja buscaven la manera: sedició i rebel·lió. La Fiscalia i la magistratura actuen fent-se pressions de forma solidària.


La suposada nota de la CIA als Mossos reprodueix perfectament com actuen les clavegueres de l'Estat.


Jaume Grau les clavegueres de l'estat - Sergi Alcàzar

Sense la col·laboració de determinats, tot això hauria estat possible?

Els mitjans són importantíssims. Sense la seva col·laboració, determinats informes no haurien vist la llum. L’informe sobre Trias, previ al 9-N, el publica El Mundo. Però en canvi, un diari gens sospitós de ser independentista com l’ABC va considerar que no era prou fiable. Es tractava d’un informe amb el segell, però sense signatura ni data. El primer que pensa un periodista és que allò pressuposa alguna irregularitat. L’esquema de judicialització de segons quines coses ha estat: fabriquem un informe, ho enviem al nostre periodista de torn, s’aixeca un escàndol de grans dimensions i, finalment, ve un element com Manos Limpias i presenta una querella. Amb tan poca substància, segurament cap fiscal s’hauria atrevit a fer-ho. En canvi, amb les grans portades dels diaris, es pot judicialitzar.



En el llibre fa referència a la suposada nota de la CIA als Mossos publicada per El Periódico. També va ser fabricada a les clavegueres?
És una operació que reprodueix perfectament la forma d’actuar de les clavegueres. És cert que en aquell moment ja no existien els elements que havien treballat del 2012 al 2015, però sí que hi havia un dels comissaris, i en la posició de possible informant. És el cap del CITCO (Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat), José Luis Olivera. El cas d’El Periódico és flagrant. Des del minut zero de l’atemptat surt una mena de banner en el seu digital, on diuen que els Mossos ho sabien. D’on li va arribar la informació? Tot indica que de la policia. D’alguna manera, El Periódicoestà fent la tasca d’OKdiario. Amb una diferència: que és un diari amb més prestigi. Algú va considerar que la publicació en un diari com El Periódicotindria molta més ressonància.


I enmig d’aquesta història hi ha personatges estrambòtics, com el petit Nicolás.
Sí. Tot i que de vegades els serveis policials puguin semblar la TIA -i tenen elements que ho són-, són sistemàtics i contundents. El cas del petit Nicolás és un cas divertit que segurament es pot donar en pocs països, d’un personatge que s’infiltra i intenta fer diners de la manera que sigui. De fet, sense ell, res del que va publicar Público s’hauria sabut. És la sobreposició temporal de la seva detenció, les gravacions de Fernández Díaz i la gravació de Martín Blas el que fa que d’alguna manera es relacionin les trucades que des dels comandaments de la policia es fan a determinats periodistes. És un element que s’ha anat movent, que ha tingut una certa gràcia mediàtica, que ha servit als interessos d’una gent que l’ha utilitzat.

Encara operen les clavegueres?
Sí, no en tinc cap dubte. De les clavegueres en tenim comptades notícies, perquè sabem que ha passat alguna cosa. Segur que s’està fent seguiment persones per la seva ideologia. I estic segur que aquest seguiment s’està fent sense ordre judicial. Algú dubta que el senyor Puigdemont és vigilat a Bèlgica? Estic segur que l'estan seguint i sense ordre judicial. El mateix passa amb les persones que estan aquí. L’acció de guerra bruta comença per un seguiment il·legal, per una investigació il·legal contra adversaris polítics. Ja tindrem notícia si arriben a més. No seria d’estranyar. Aquests dies han sortit filtrats suposats seguiments dels Mossos a personalitats. Això fa tuf a guerra bruta.

El llibre vol anar més enllà del documental. Acaba l’1-O, però em temo que encara té capítols per escriure.

Tant de bo no fos així. A mi que m’agraden els bolets, m’agradaria tenir més temps per passejar-me per la muntanya i fer-ne un llibre, que no dedicar-me a les clavegueres, que fan molta pudor.



No hay comentarios: