Últimas entradas

domingo, 14 de enero de 2018

ENTREVISTA AL EX-MAGISTRADO DEL SUPREMO J. A. MARTÍN PALLIN


El nom de José Antonio Martín Pallín el veiem gairebé cada dia en algun mitjà. Aquest magistrat emèrit del Tribunal Suprem i ex-fiscal del mateix òrgan ja fa temps que no exerceix, motiu pel qual no es mossega la llengua i opina amb total llibertat sobre l’empresonament dels polítics catalans. Sobretot, no veu amb bons ulls que es persegueixin penalment accions que són polítiques, i contradiu la decisió de Llarena d’aplicar la presó preventiva.
—Us va sorprendre la decisió de Llanera i els arguments utilitzats per a deixar Junqueras a la presó?
—Aplicar una presó provisional ha de ser una mesura per a casos excepcionals. El Tribunal Constitucional ens n’ha donat les pautes. Ha de ser per salvaguardar que es pugui fer el judici, si continua endavant, per evitar els riscos de fuga i la destrucció de proves. Sobre la reiteració delictiva, jo crec que està prevista per altres classes de delictes, però no els delictes polítics. I això és un delicte polític. Tots els delictes que tendeixen a canviar la forma d’estat o les institucions, tots són delictes polítics, segons la ciència penal. Passa que alguns periodistes insisteixen a dir que no hi ha delictes polítics, però tots els manuals de dret penal ho consideren així.

—Llavors, parlaríem de presos polítics? Amnistia Internacional, amb qui col·laboreu, no vol fer servir aquest concepte.
—La qüestió que precisa Amnistia Internacional, a parer meu, amb bon criteri, és l’anomenat ‘pres de consciència’, és a dir, aquell que és pres per haver expressat les seves idees. És a dir, la persecució de la llibertat d’expressió. Aquí no els acusen per les seves idees, sinó per actes, els quals jo no veig que siguin constitutius de rebel·lió o de sedició.

—De fet, la rebel·lió de la qual acusen Junqueras i altres consellers és indirecta, i el jutge reconeix que no van exercir la violència, però que haurien pogut incitar a cometre-la.
—Segons el dret penal, això no és correcte. La imputació s’ha de fer en virtut dels actes propis, no dels actes aliens. Si hi hagués hagut incitació verbal o escrita de manera directa a aquesta violència, podríem parlar, efectivament, de provocació delictiva. Però que jo sàpiga, en la interlocutòria no es parla de provocació delictiva, sinó que hi ha altres persones, vés a saber qui, que van exercir la violència. Però el dret penal no pot jugar amb les endevinalles i els futuribles.

—L’advocat de Junqueras deia que la interlocutòria era com una sentència, perquè entra al fons de la qüestió i a valorar les proves.
—Sí. Si en alguna cosa hi ha coincidència, en un tema en el qual s’ha posicionat molta gent, és que ara discutim si concorren o no els requisits de la llibertat provisional. Una cosa diferent és si existeixen els delictes de rebel·lió, sedició o malversació. I jo els poso en dubte. Però no té res a veure això que veiem ara, perquè els fets no es concreten en una acusació precisa. En canvi, la fiscalia ha escrit una novel·la de 106 pàgines sense actes concrets. En una acusació, perquè l’acusat pugui defensar-se, aquests actes hi han de ser.

Com a jutge del Suprem, hauríeu acceptat aquesta querella de la fiscalia?
—Crec que amb les meves respostes ja ho podeu saber.

—I creieu que hi va haver violència el 20 de setembre i l’1 d’octubre?
—Els dies 20 i 21 de setembre, l’única violència que hi va haver –si més no, que jo l’hagi vista– és la dels dos cotxes que la Guàrdia Civil va deixar al carrer. I és clar, la destrucció de dos cotxes no és suficient per a parlar de violència. Si tots els qui haguessin destrossat un cotxe en aquest país, fossin a la presó, necessitaríem mil presons més. Sobre l’1-O, hi va haver una violència inqüestionable. S’hauria de veure en quina part hi va haver violència i en quina una resistència passiva d’aquelles persones que, segons diuen, volien protegir les urnes o anar a votar. La policia, davant d’una situació d’aquestes, ha de decidir què fa, però no hauria passat res si hagués decidit de no fer res, com fan moltes policies del món. Érem davant unes persones que volien votar, no volien destrossar el mobiliari urbà ni robar cap banc.

—Us van sorprendre aquelles imatges de l’1-O?
—Evidentment que sí. Van ser sorprenents. És curiós. Impedir l’execució d’una ordre judicial, que és el que diu el codi penal, amb un moviment públic i tumultuari, a Espanya s’ha fet moltes vegades. Per exemple, en els casos que les plataformes contradesnonaments s’oposen que entri la policia i la comissió judicial. Algunes vegades hi ha empentes i, en d’altres, la policia, amb molt bon criteri, truca al jutge i aquest decideix de demorar l’ordre. Això passa cada dia i a ningú se li acut d’obrir un procés penal de sedició. En algun cas hi ha hagut alguna condemna per desordre públic, però ja està. Jo confio que al final tot torni a les seves lleres, que el ministeri fiscal mediti quines acusacions formularà, que la sala practiqui, com és lògic i no hi ha més remei, un judici oral, i que aquí s’acabi. Però vaja, és una opinió meva.

—De fet, Javier Pérez Royo deia que l’única sortida seria que en el judici oral s’aixequés el peu de l’accelerador.
—Comparteixo aquesta confiança i la desitjo ferventment.

—Aquesta és la màxima esperança que poden tenir els polítics catalans investigats?
—No en tinc ni idea. A la vista del que passa, seria una temeritat per part meva fer un pronòstic. Ara, confio que meditin bé els passos futurs que faran.

—Creu que hi ha una operació d’estat entre l’executiu i el poder judicial per a combatre l’independentisme?
—Excepte l’1 d’octubre, com l’opinió internacional defensa unànimement, en la resta de fets l’ha combatut amb l’arma que li ofereix la constitució, que és el recurs d’inconstitucionalitat. I per mitjà d’aquest va aconseguir la nul·litat de la llei del referèndum, la nul·litat de la llei de transitorietat i la nul·litat dels acords per a fer el referèndum. En qualsevol sistema democràtic és cridaner que un acte parlamentari sigui criminalitzat. Això no ho podria assimilar un anglès. Sobre si hi ha una coordinació, no ho sé. Sí que crec que els magistrats de la meva antiga sala, que els conec, han actuat segons el seu criteri i lliures de qualsevol pressió.

—La situació actual és de blocatge.
—Sí. Els sentiments són a flor de pell i és molt difícil de dir com es pot solucionar. Jo crec que es pot atenuar i començar a cercar una convivència. Tenim un exemple al nostre país, al País Basc, on després d’una situació terrible, que no té res a veure amb la catalana, com va ser el feroç terrorisme d’ETA, la societat basca, encapçalada pel govern, ha activat mecanismes de convivència, i ara sembla que els presos estarien disposats a reconèixer el mal que van causar… Que ningú pensi que vull fer un paral·lelisme, però sí que m’agradaria ressaltar que el govern basc va promocionant fòrums de conciliació, convivència i la cerca d’una normalitat.

—Però el problema hi continuarà essent. I és que Catalunya vol exercir el seu dret a l’autodeterminació.
—Però ara som on som. Jo ja he dit que la via unilateral és absolutament inviable i em crida l’atenció que juristes molt prestigiosos hagin induït el govern a pensar que és possible. Això, el dret internacional ho rebutja frontalment, i molt més encara si es tracta de segregar una part del país que ja està reconegut en la comunitat internacional i ja viu una democràcia.
—Jo em referia a una via pactada, com va fer Escòcia.
—El referèndum pactat és una qüestió diferent. Podria ser una solució. Jo penso que en aquests moments, tal com està la situació, seria massa emocional i, per tant, no relaxaria el que va passar al Quebec o a Escòcia, on jo vaig veure una fotografia que val més que mil discursos. Va ser el dia de les eleccions, i vaig veure dos escocesos, amb les seves gerres de cervesa, abraçats, l’un amb el sí i l’altre el no. Si aquesta situació fos possible, jo hi estaria a favor.

—Segurament és el pas que hauria d’haver fet Rajoy fa temps.
—Jo crec que en altres moments s’hauria pogut fer. Però, en aquest aspecte, segueixo fidelment les resolucions del Tribunal Suprem canadenc i del mateix govern, que va estipular que hi havia d’haver una majoria reforçada, d’una participació que superi el 50%…

—Com valoreu l’aplicació del 155?
—A veure, el 155 existeix, igual que en la constitució alemanya. És cert que allà no s’ha aplicat, però té prevists criteris semblants als que s’han fet servir a Espanya. Ara hi ha una gran oportunitat per a saber si es va aplicar bé, perquè dimarts el TC va acceptar a tràmit el recurs de Podemos i això li donarà l’oportunitat de dir què és constitucional i fins on pot arribar.

Van anar massa enllà?
—Pel que fa a la mesura de dissoldre el parlament i que una persona pugui substituir una altra en el govern –recordem que és el president qui tenia la potestat de dissoldre el parlament–, jo crec que no van anar massa enllà. Però es pot discutir. A Alemanya, tot i que no s’ha aplicat, els constitucionalistes tenen un debat permanent sobre la seva extensió.

—La forma amb la qual es va aplicar segurament va fer encara més profund el problema.
—Però també cal reconèixer que, no sé si per raons estratègiques o pel que fos, els independentistes que havien votat la República van acceptar les eleccions.

—Però els guanyadors d’aquestes eleccions no poden formar govern amb garanties perquè un és a la presó i l’altre a l’exili.
—Jo crec que hi ha algun precedent, fins i tot a Espanya. Com el cas de Yoldi, que essent a la presó el van autoritzar a presentar-se ni més ni menys que a lehendakari. Per tant, això podria passar perfectament. Ara, que és anormal i que no hi ha precedents que un parlament funcioni amb un president que és a la presó? Això és cert. Però la possibilitat de prendre possessió i investir un president que és a la presó, sí que és oberta.

—Dèieu en una entrevista a El Mundo que es podria donar la circumstància que el possible president electe entréa la presó i no li concedissin el permís per a ser investit, fet que seria inconstitucional i no respectaria la separació de poder. Expliqueu-m’ho.
—Sí, exacte. Seria susceptible d’un recurs d’empara al TC, perquè es vulneraria la voluntat popular. La constitució, si la gent se la creu, ens diu que la sobirania resideix en el poble espanyol i en les autonomies, en el poble de les autonomies. S’infringiria la voluntat popular, si es volgués que aquest senyor fos president. I si es presenta aquest recurs d’empara, implicaria la suspensió del tràmit d’investidura fins que es resolgués. Amb la qual cosa, no comptarien els terminis que marca l’estatut. Ara, em sembla surrealista que Puigdemont vulgui ser investit a distància.

—Si torna, amb gairebé tota probabilitat entraria a la presó.
—Sí, aquesta és una solució. Nosaltres veiem la superfície de les coses, però estic segur que en aquests moments hi ha converses per a veure com s’instrumentalitza la tornada de Puigdemont a Espanya.

—Sempre heu dit que us considereu un home d’esquerres. Per què costa tant que els jutges es pronunciïn políticament?
—Crec que pels quaranta anys de dictadura. N’hi ha prou d’anar a Perpinyà, i no per mirar pel·lícules, com fèiem fa anys, sinó per comprovar que a França, Alemanya, Itàlia, Holanda o Bèlgica, els jutges poden militar en partits polítics. El que no poden és ostentar càrrecs directius. Per tant, els ciutadans d’aquests països, des de fa quaranta, cinquanta o seixanta anys, conviuen perfectament amb jutges que saben perfectament que militen en partits.

—Sou molt crític amb el PP i la seva acció de govern en els últims anys. Què li recrimineu de la seva actuació davant l’independentisme català?
—El PP actua de forma manera clara i explícita. Altres partits ho fan més dissimuladament. Aquí hi ha, per una banda, un sector minoritari del PP que combrega amb els principis i les essències del franquisme, però adaptades al sistema democràtic. I un altre sector que sap que si adopta una política com en qualsevol altre país, democràticament estable i sana, com seria establir un diàleg, pot perdre aquesta bossa de vots. Per això no fa el pas.

—L’antindependentisme és rendible electoralment.
—Sí, perquè hi ha estudis de l’INE i del CIS que posen en relleu que la bossa principal de vots de la dreta d’aquest país són els majors de 65 anys. I són molts, eh?

No hay comentarios: