¿QUIÉN VIVÍA EN SEGUR HACE 200 AÑOS?

Compartir

Aspecte del nucli de Segur abans del seu enderrocament. En destaca la casa Vella, al costat de la torre medieval. El conjunt va ser abatut el 1978, destruint així a un dels conjunts patrimonials mes importants del terme calafellencs.

Segur i el senyor marqués...

A meitat del segle XVIII, la Quadra de Segur tenia com a senyor alodial al noble Joan Antoni Desvalls, que era el Sisè Marqués de Llupià. En la societat de l’ Antic Règim, les persones depenien de qui fos el senyor alodial i, per tant, la gent que vivia en aquella Quadra no pertanyia al senyor alodial de Calafell.[1]

Joan Antoni Desvalls no era un noble qualsevol; es tractava d’ un personatge important dins de la gran oligarquia de la noblesa catalana; bona prova d’això eren les seves propietats a Horta, on hi tenia el famós jardí aristocràtic del Laberint, on fins hi tot hi van anar a prendre xocolata els reis en la seva visita a Barcelona,

La gent que vivia a Segur certament sabien qui era el seu senyor, encara que probablement no l’havien vist mai. Ells habitaven dos grans masos; la Casa Vella, un mas fortificat medieval que havia estat modificat a fons durant el segle XVII per un dels grans tracistes catalans del barroc: fra Josep de la Concepció. L’altra mas en deien la Casa Nova, hi havia estat construït segurament a principis del segle XVIII, gracies a l’empenta que va anar adquirint la plantació de vinya, com veurem.

El rector i les sardines.

Fins al segle XVIII, la Quadra de Segur era un lloc ben poc poblat, feréstec, on hi anaven a caçar porcs senglars i amb un litoral ple d’aiguamolls on hi creixien les malalties i els mosquits. El rector Climent Rollan explica en el seu llibre que el rector ha d’anar a dir missa a la capella el dia de Sant Miquel de setembre,  però fa esment que el masover li ha de donar dinar.[2] Parla en singular, ja que sols n’hi havia un de masover que vivia a la que n’hem dit Casa Vella, aleshores doncs la única construcció a part de la capella.

També diu el rector que, quan es celebra  missa a Segur, cada “barcada de pesca” li ha de donar sardines si es que hi ha pescadors. Perquè els pescadors no sempre hi eren; es traslladaven seguint els bancs de peixos – els sardinals- i a la platja de Segur hi anaven els mesos de març i abril.  En el mateix escrit, Rollan parla d’anar a beneir les “barraques” dels pescadors que li donarien sardines i també esmenta la “botiga” de Miquel Marrugat. Ell fa una clara diferencia entre “les barraques”, un pejoratiu que fa referencia a construccions efímeres, de mala qualitat, i la “botiga”, una casa sòlida, feta amb pedra i calç per guardar els estris i on hi vivia algú.

Segur s’ integra en el negoci del vi.

Amb tot, a meitat de segle, les terres dels fondos de Segur, propietat del marquès esmentat, es van començar a conrear mitjançant contractes d’emfiteusi que feia l’apoderat del senyor de Segur amb els pagesos de Calafell i Cunit. La vinya començava a ser un negoci pròsper ja que es començava a exportar i, sobre tot, en feien aiguardent que ben aviat es portava a Amèrica des del port efímer de Sant Salvador[3]. Per aquest motiu el marquès il·lustrat va fer construir la Casa Nova, un gran mas, modern i preparat per la viticultura.[4]

Segur comença a créixer!  La Casa Nova.

Amb aquesta construcció d’un nou mas – la Casa Nova- , la quadra de Segur comença a tenir un valor econòmic important i, per tant, hi comencem a veure gent. Així en la llibreta de comunions del rector de l’any 1761[5], el capellà ja considera important escriure els noms de tots i cada un dels estadants; son els següents:

A la Casa Vella  hi vivien a l’any 1761, l’ Esteva i la seva muller la Lluïsa junt amb 11 persones més. Un any mes tard, el 1763, el rector ja considera que ha de detallar més els que hi viuen, i saber qui és qui; aleshores ens diu que hi vivia el Josep Romeu i la seva muller Magdalena. Tenien quatre fills (Tecla, Marina, Josep i Tresa). La Lluïsa, la muller de l’ Esteva també hi viu, però ha quedat vídua; no els han fet fora, però ha arribat un nou masover amb la seva família. La vídua tenia junt amb ella a la seva filla Magdalena –segurament la més petitona-  així com a un altre matrimoni format per Salvador Armant i la seva dona Maria,  junt amb els mossos Joan Pons, Josep Artigas, Pau Manyer, Isidro i altres. Una comparació dels estadants de la casa Vella entre el 1761 i el 1762 és molt eloqüent respecte als canvis ocorreguts en un anys:

Sols cal comparar les dues columnes per adonar-se de la mobilitat de la gent i l’augment del nombre de mossos per adonar-nos de la gran activitat de la Casa Vella.

Si passem a la Casa Nova i fem el mateix, comparant els seus habitant al llarg de dos anys ens trobem amb el següent quadre:

Les pobres vídues de Segur

La comparació dels dos anys ens diu clarament que han duplicat el personal de la masoveria; han contractat mossos nous i ara ha augmentat molt el nombre d’habitants. Entre les dues cases, a Segur hi viuen ja 34 persones.

Però això no és tot; el rector ara vol anotar també els que viuen a davant del mar, a la “botiga del Marrugat” que esmentava Rollan a finals del segle anterior. Ara ja hi ha, a més de la “botiga”, una “caseta del Marrugat” i una “barraca de mar de Segur”. Veiem els detall dels seus hostes:

Sorprèn la presencia d’ una pobre vídua amb la seva filla, vivint sols en mig dels aiguamolls, però sobretot sorprèn la presencia d’ una dona sola vivint en una de les barraques dels pescadors – que evidentment no hi eren- de forma precària. Sabem qui era aquesta dona; era la mare de Rafel Olia, el que vivia a la casa Nova. La seva dona es deia Marina i segons el rector tenia dos mossos, “lo un se diu Ferrer i lo altra Josep Gabaldà”; el rector també esmenta a un tal Agustí Olià, del que diu que és pastor. El rector ho anota perquè no deuria ser fàcil aclarir la parentela dels pescadors de Segur en aquell temps. Havia marxat del mas la Gertrudis? Estava barallada amb el fill? Que la impulsava a viure en una barraca abandonada de pescadors? De que vivia? Son preguntes que no tenen resposta, encara que ho podem imaginar.

El trespol demogràfic situat a l’entorn de trenta persones!

Transcorreguts vuitanta anys, vers el 1822 tornem a tenir un altre document[6] que ens permet saber  com havia evolucionat el nucli de Segur. A la Casa Nova hi vivien deu persones i a la casa Vella altres 17.  En total doncs unes 27 persones; aquí hi hem de sumar els que vivien al Mas de la Mel, sis persones al 1761 que es mantenien al 1822 i els de la Comafarella que oscil·laven entre quatre i cinc persones. Hi ha una novetat a davant de mar; hi ha instal·lats  un grup de quatre carabiners i un caporal; en sabem els noms: el caporal es deia Pedro Mariano i els números es deien Antonio Sanmiguel, Riuss i Saleta. Amb ells hi vivia una dona, que era la muller de Sanmiguel. ¿Que hi feien? ¿Que vigilaven en els aiguamolls?; ¿ja hi havia “contrabando”? 

Aquesta població es va mantenir estable al llarg de tota la primera meitat del segle XIX; entre el 1835 i el 1841 a la Casa Vella  hi vivien divuit   i a la Casa Nova  altres tretze persones. Es a dir, es mantenien en la trentena. Segur havia arribat al seu trespol demogràfic sota l’ economia vitivinícola. Haurem d’esperar el moviment especulador de meitat del segle XX per veure com aquest model desapareixia, i amb ell també eren destruïdes la Casa Vella i la Casa Nova.

[1] Sobre Segur hi ha un excel·lent  treball de Paco Benítez et aliis, Historia de Segur. De castri Securis a Segur de Calafell. Ed.Institu d’ Estudis Penedesencs i Ajuntament de Calafell. 2007.

[2] Sobre aquest tema cal veure E. Martin & J. Santacana, Sants i mals esperits. Manuscrit d’ un rector del barroc.Ed.llibres de Marricula, Calafell, 2001.

[3] Vegis sobre el tema, J. Santacana, Historia de Calafell. De la prehistoria al segle XIX.  Ed.Llibres de Matricula, Calafell, 2005, pp 135 – 139.

[4] Sobre el tema de la viiticultura i el desenvolupament agrari del terme, vegeu, J. Santacana, Historia de Calafell. De la prehistoria al segle XIX.  Ed. Llibres de Matricula, Calafell, 2005

[5] Totes les dades que oferim han estat extretes de les següents fonts arxivístiques: Vegis totes les llibretes a: Arxiu  Històric Diocesà de Tarragona (ADT)   Llibreta dels que han de confessar i combregar en la present església 1761 :  https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000000324

 Arxiu  Històric Diocesà de Tarragona; llibreta dels que han de confessar i combregar en la present església 1762-1763, https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000000303#imatge;

Arxiu  Històric Diocesà de Tarragona, Llibreta de comunió que comença lo any 1822 fins a lo 1826 inclusive. https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000000302;

Arxiu  Històric Diocesà de Tarragona, Llibreta de comunió que  comença lo any 1835 fins lo any 1841 https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000000327;

 Arxiu  Històric Diocesà de Tarragona, Llibre d’acompliment pasqual.  1852-1857 https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000000308

[6] Seguim emprant les llibretes d’ acompliment pasqual del rector, esmentades en la nota 5.