Últimas entradas

Lo último

lunes, 17 de abril de 2017

ESPECTACULAR DOCUMENTO HISTÓRICO DE CALAFELL

Aparece hoy por facebook el enlace de este artículo que compartimos por su valor histórico sobre nuestro municipio.


UN TESTIMONI DE QUANT ELS CALAFELLENCS EREM REFUGIATS.

 Per Joan Santacana.Universitat de Barcelona.

Entre els documents que conservo del Salvador Jané i Palau, he trobat uns quatre fulls de paper escrits a mà per ell i que parlen de la Guerra Civil, concretament dels darrers dies a Calafell. Es tracta d’ unes memòries, ja que les titula “records viscuts”.  Ell tenia 16 anys i estava al poble, a la casa de “Cal Noi”.


ELS VUIT DIES ABANS D’ ENTRAR LES TROPES DE FRANCO A CALAFELL. RECORDS VISCUTS.

Salvador Jané i Palau (1922-1999)

Feia ja dies que l’artilleria d’ un i altre bàndol la sentíem més a prop, però, quan l’exercit de Franco va entrar  a Tarragona[1], faltaven vuit dies perquè ocupessin Calafell[2]. I aquella setmana, el nostre poble va viure en plena zona de guerra, de segona i primera línia[3], ja que l’aviació d’ un i altre costat contínuament sobrevolaven  damunt nosaltres, bombardejant i metrallant carreteres, camins i la via del tren.


Gracies als soldats que anaven de retirada ens enterarem  que Tarragona  havia caigut. Aquell dia va ser d’un gran pànic al poble, doncs (per) la carretera  començaren a passar corrues de carros  que fugien dels seus pobles per por a represàlies dels franquistes. Hi anaven les dones, canalla i vells a peu (mentre que) darrera del carro  havien carregat tots els moles  familiars més estimats. On anaven? No ho sabien!  Sols fugien. Molts anaven amb farcells a les espatlles, muntats en bicicleta, i fins i tot alguns portaven les seves bèsties domèstiques; totes aquelles corrues envaïen la carretera; era un espectacle que si no hagués estat tant tràgic , hauria estat còmic. Va córrer la veu de radio macuto entre els evacuats que Barcelona no cauria i seria el seu refugi[4]; altres deien que allí s’arreglaria tot i que hi hauria un pacte de pau. Pobrets! Arribaren a  Barcelona i no trobaren ningú que estigues organitzat amb prou força per contenir l’exèrcit de Franco! Aleshores, de Barcelona a la Frontera Pirenaica; va ser per a ells com una despedida continua dels seus mobles i coses que havien volgut salvar en el seu èxode.

Acabaren tots a França, als camps de concentració d’ Argelés, sols amb la roba que portaven a sobre. Durant el seu trist exili, que a alguns va durar anys, els francesos els feren servir de mà d’ obra barata. En total (de Calafell) foren uns dos-cents[5]  els que anaren a l’exili, doncs cal pensar  que en aquells anys Calafell sols tenia mil dos-cents habitants.


Procedent de Tarragona, costejant, anava al port de Barcelona un (vaixell) guardacostes, que fou localitzat pels junkers i bombardejat  i, desprès d’ un forta explosió, va quedar encallat a pocs metres de la platja, enfront del quarter de la Guardia Civil (llavores eren carabiners). Aquells dies de desbandada ningú es va ocupar  del guardacostes i creien que els mariners tripulants havien pogut fugir nadant fins a la platja. Uns dies desprès, quan ja havia passat el front, en fer-hi una inspecció, hi trobaren onze mariners morts, tota la tripulació. Segons el forense, alguns d’ells moriren desangrats, i amb una ràpida (ajuda) es podien haver salvat!

En aquells dies, cada vegada passava mes gent pel poble en direcció a Barcelona; hi havia cada cop més grups de soldats en retirada, molts eren desertors desmoralitzats, que preguntaven les dreceres per anar a Barcelona, tot evitant les carreteres i camins principals; així evitaven els bombardejos i els controls de re agrupament . Anaven bruts i espellifats, sense afaitar de setmanes, i si no fos per l’armament que duien s’assemblaven atot menys soldats. Com que anaven sense control, havien perdut els eu batalló, el seu problema eren els queviures i sort en tenien de tantes mares i pares que tenien els fills en les mateixes condicions i els ajudaven repartit-se les misèries que tenien. La cosa que molts et demanaven eren sabates, no per luxe, sinó espardenyes i avarques. Era terrible veure els seus peus llagats per les grans caminades y fugides camps a través.

Una bona dona de Calafell em va contar que eren un grup d’ uns deu soldats  dels  mes espellifats que havia vist, tots eren molt joves, anaven per afaitar i amb cara de gana i deis “em va semblar que veia als meus dos fills que estaven al front del Centre, a Extremadura; em demanaven algo de menjar; jo de pa no en tenia,  doncs als front feia dos dies que no podíem encendre foc per por dels bombardejos i no pastaven ni tant sols d’estraperlo.  Sols tenia patates i oli; vàrem fer una gran olla de patates amb col i sardines salades i per postres patates fregides amb vi abundant, doncs fou la única cosa que no va faltar durant tota la guerra.  Quan varen estar tips els vaig fer despullar de tota la roba que duien i aquella nit dormiren a la pallissa, colgats de palla, mentre jo els hi bullia la roba per matar els polls. A l’ endemà, quan la roba fou seca, partiren seguint la retirada. Els hi omplí els macutos de patates i els hi vaig donar una mica d’ oli i sal, així podien fer patates al caliu. Ells, en marxar, van dir-me que tenien la sensació de despedir-se de la seva mare, i jo em pensava que eren els meus fills”.

El poble semblava mort; els carrers completament deserts, no es sentia cap soroll, sols per la banda de mestral la fatídica artilleria antiaèria i el soroll dels motors dels avions que cada cop sovintejaven mes i volaven més baixos.

De veritat que tot plegat feia pànic; ningú sabia el que passaria doncs si ens agafava entre dos focs per haver-hi alguna resistència, els pobles quedaven en runes. Un dia, en un dels vols de “la Pava”, un avió de reconeixement de l’ exèrcit  de Franco va localitzar i fotografiar  un grup de soldats  a l’ hort de Cal Sis Lliures, doncs els veïns havien construït un refugi sota terra i quan venien els avions de bombardeig s’hi amagaven (...)

[1] 14 de gener de 1.939.
[2] Les primeres tropes de l’exercit franquista van arribar a la platja el dia 19 i al dia següent, el 20 la van ocupar i a les 10 del mati entraven al poble amb dos columnes, una pel nord i l’altra per sud.  Eren forces de la cinquena divisió Navarra.
[3] Efectivament el general Vicente Rojo, cap de l’ Estat Major de l’ Exercit republicà havia traçat una línia de defensa, la L-3, que passava per la muntanya de la Granja de Calafell.
[4] Barcelona fou ocupada el 26 de gener amb molt poca resistència.
[5] Van marxar 17 famílies del poble i cinc de la platja. Van ser internats als camps de concentració de Saint Cyprien  i  Agde. 

No hay comentarios: